Sofregit de paella

El primer pas d’una paella és sempre, i independentment de la modalitat i els ingredients triats, fer el sofregit. En el sofregit, la base d’ingredients mesclats de forma convenient, amb temps i amor, rau la meitat del procediment i és la primera de les claus de l’èxit final. Com que el procés és llarg, durant el mateix hom pot sentir la temptació d’encendre el televisor, i descobrir en algun cuiner de les ones hertzianes els secrets arcans de la nouvelle cuisine. Tanmateix, sempre arriba la temuda publicitat, i canvia de cadena. I per casualitat, atzar o dessignis del destí, el dial queda bloquejat a Canal 9.

Depèn del moment, però en els temps que corren, és fàcil trobar-se algun càrrec institucional proclamant com de content se sent perquè el criden a declarar als judicis, ja que a la fi pot contar la seua veritat. I en poder parlar de bigots, vestits, anxoves i esdeveniments socials de catxé en plena confiança, davant d’un tribunal format pels bons amics que té en la carrera judicial, tot queda a casa. A la porta dels jutjats, una multitud enfervorida, banderes al vent, mostra el seu suport. Amb coses així, al nostre xef se li lleven les ganes de menjar i al remat se li socarra el sofregit, i amb ell la paella no-nata, avortada cruelment com si fos un linx ibèric del Regne d’Espanya. Així, ni es pot cuinar, ni es pot fer res.

No fa molt que eixia per Canal 9, a l’hora de dinar i amb la vocació inequívoca d’indigestar-nos-el, el retoret (en castellà, curita) més famós de l’arquitectura institucional valenciana des del cardenal Tarancón, proclamant, arran de la seua imputació per un afer tèxtil que mentre que el jutge Garzón és un amic del ministre de Justícia, jo tinc cinc milions d’amics. Tenint en compte que el límit d’amistats del sanctasanctòrum de la vida social postmoderna, Facebook, està en 5000, estem, bé davant d’una fal·làcia, o d’un d’aquells miracles que la Santa Seu reserva en exclusiva als seus devots més fervents.

No deixa de sorprendre que al País dels contractes i les adjudicacions milionàries, de Fabra i de Rus, del caciquisme feudalitzant i del despotisme il·lustrat de majories aclaparadores, l’oposició (si se li pot dir així) confie totes les seues cartes al vestit nou de l’emperador i l’acció d’una justícia deficient. Alguns esperen, en va, guanyar als tribunals allò que perden sempre a les urnes, però és tan ingenu com si Robespierre hagués confiat en l’equanimitat dels tribunals de Lluís XVI per ajusticiar el Ciutadà Capet. Si algú pensa que desafiar la justícia i la moral farà caure el suport popular d’un polític en l’àmbit llatí, va ben errat. I per qui no s’ho crega, sols cal fixar-se en Berlusconi o en el pegolí Carlos Pascual, guanyant eleccions des de la presó. Als tirans i succedanis, ara i adés, sempre els expulsa el poble.

Aquesta deserció de l’oposició parlamentària ens deixa, vulguem o no, amb un panorama dessolador i alhora senzill, i és de dos models de país, antagònics en els plantejaments i també en les formes. D’una banda, el Partit Popular, omnímode, hereu directe i sense dissimul de l’Antic Règim, representant fidel dels sectors hegemònics tradicionals. Instal·lat en un regionalisme còmode i fins i tot reivindicatiu, car la completa fagocitació d’Unió Valenciana l’ha situat en una posició central indiscutible i, sobretot, indiscutida. De l’altra, una constel·lació de col·lectius i moviments ciutadans difícils de classificar, que agrupen sectors exclosos de geometria variable. Lúdics, ecologistes, culturals, de gènere, alguns de més polítics i altres de menys, formen un panorama heterogeni però potent. Si bé la seua visibilitat pública sembla escassa, es troben arreu, i és sabuda la seua capacitat històrica de renàixer, contra tot pronòstic, de les pròpies cendres. Heus ací el panorama, el blanc i el negre.

Aquest panorama, que des dels cercles alternatius hom s’entesta a qualificar de dessolador, té els seus punts forts i els seus febles. I és que la mediocre escala de grisos parlamentària es troba totalment fora de joc, dividida en lluites fratricides i jugant constantment en terreny d’un enemic davant el qual no aspiren a altra cosa que el moment perquè els cedisca la cadira. Res seriós separa ara mateix l’autoorganització ciutadana del poder establert, i aquest és és el veritable factor diferencial valencià, on la democràcia directa i l’establishment xoquen de front, sense intermediaris. El vell eslògan del “Tot està per fer i tot és possible” ressona amb més vigència que mai.

Després de la voladura controlada de la gran olla en ebullició en els plànols nacional i social (sempre indestriables) que era el País Valencià dels 70, al moviment de base li ha costat gairebé 30 anys recuperar-se i recuperar la connexió social que va esfumar-se amb el primer text estatutari. Al caliu de l’ascensió i desfeta del moviment antiglobalització i recuperant ecos perduts i connexió amb país. A les Trobades d’Escoles, entre les Torres d’Alta Tensió, contra les guerres imperialistes, amb els immigrants sota els ponts, a la Punta i a la riba del Xúquer o amb les noves generacions d’estudiants retrobant l’esperit del 68, els valencians hem tornat a teixir xarxes, potser fràgils en estructura però infinites en potencial, sense les quals entenem que no som res col·lectivament.

Tot i això, comicis rere comicis hem entès, més a colps que altra cosa, la manca de connexió real entre aquells qui deien representar els principis d’eixes xarxes, i la mateixa realitat d’aquestes. I que la derrota ha estat la incapacitat de connectar amb la gent del carrer, les veïnes i veïns que fa molts anys que no senten parlar de revolucions ni canvis, i d’aquells que, per edat o condició, no saben de res més que de recanvis i tanques electorals. I així, entre bastidors i invisible, s’ha desenvolupat la llarga guerra, amb el gran públic ocupat en altres menesters.

Tanmateix, com ja deien Sun Tzu i altres savis, hi ha un moment en cada guerra en què tot canvia, el camí gira, canvien les aliances i es reescriuen les línies de combat. Són moments que canvien la naturalesa de la lluita i poden girar el corrent per qualsevol de les parts. Per aqueixos moments, imprevisibles i sempre inesperats, hom no pot fer més que preparar les forces i mirar d’entendre el que l’envolta. El problema és que per molta preparació que es faça, els grans canvis i girs de guió sempre acaben agafant-nos desprevinguts. I aquest ha sigut el nostre cas: la crisi mundial ens ha agafat en calçons.

Després d’anys de predicar al desert, de viure front al mastodont imbatible del creixement econòmic desaforat, el colòs s’ha ensorrat, la gent perd sa casa i l’atur s’eleva com l’escuma. La clau de volta del credo polític de l’adversari vola pels aires i seguim perplexos explicant la realitat en termes del segle XIX, amb doctrines vàlides però profundament desactualitzades. Com un grup de físics intentant explicar el Big Bang amb els Principia Mathemmatica de Newton, estem fora del circuit. Potser caldria adreçar-se a la prestatgeria i llevar-li la pols a Gramsci, a Marcuse, a Samir Amin o a Foucault i repensar amb tranquil·litat per què, tants anys després, seguim pegant voltes a la sénia.

Hem d’entendre que les lluites socials que avancen al món són les filles i nétes òrfenes de l’Autonomia italiana i del 68, dels zapatistes de Marcos. Que els lluitadors del segle XXI rebutgen les velles dicotomies de la doctrina del Komintern i de l’eurocomunisme. Que no parlen de dretes ni esquerres, violència ni no-violència o reformistes front a revolucionaris. Parlen d’identitats obertes, de grups exclosos, en plural, i de la necessitat d’un lideratge col·lectiu lluny de l’antic culte a la personalitat. I sobretot, d’una nova política comunicativa, de parlar el llenguatge del poble i trencar els mites artificials amb altres de veritables i arrelats.

Algú va comparar una vegada el discurs dels mass media i la resistència a ell amb el cant de les sirenes de l’Odissea; podem ser l’Ulisses que, nugat al màstil, escolta els càntics sense deixar-se atreure, o bé l’Orfeu que manté units els argonautes amb la seua lira i històries de més força narrativa, fins que les mateixes sirenes se suïciden, en no ser escoltades. Aquesta és la nostra dicotomia. Seguir caminant en cercles o optar decididament per reinventar-nos i per la imaginació. Seguir parlant de divisions, de bons i dolents, valencianots i xurros, peperos i reformistes espanyols, moros i cristians, o parlar de qui som els valencians del segle XXI.

El repte no és senzill. Hem de fer un salt de l’Antic Règim a la postmodernitat amb escasses i breus parades intermèdies. Descobrir les dones, els nouvinguts, els estudiants i joves precaris, els autònoms precaris i la petita burgesia castrada històricament, òrfens d’un projecte identitari nacional i racional, i sense cap alternativa, ni que siga tímidament socialdemòcrata, que els represente en cap àmbit. Ningú que propose portar el trellat al nostre país. I està clar que els qui manen no els han donat- ni els donaran- cap opció d’eixir avant. Els hi manca un projecte, un horitzó, un catalitzador.

Algú que gire la paella i aboque l’arròs i l’aigua sobre un sofregit més que cuit. Perquè quan estiga a punt, ni el més potent i elaborat dels cocidos, creïlles deconstruïdes o fish and chips la desplaçarà del menú diari de 5 milions de valencians. Això, ni ho dubteu.

Ingredients per a fer una paella

La paella, en totes les seues variants, representa com bé sap tothom, un dels trets clau de l’imaginari folklòric valencià. Hi ha de més i de menys canòniques, de paelles cuites amb llenya a la vora de l’Albufera fins a succedanis de menú de dijous, de magre i de conill, amb pèsols, mixtes o arrossos a banda, que s’arroguen, amb més o menys encert, el denominador comú.

D’entre totes, la paella russa destaca per la seua originalitat. Apadrinada per Joan Monleón i buc insígnia indiscutible del seu show de varietats, la paella russa representa com poques coses la idiosincràsia valenciana moderna. Una agrupació d’ingredients heterogenis, de mar i de terra, de riu i de muntanya, de desert i de marjal, en continu moviment i presa de l’atzar. Recolzats sobre una estructura antiga i necessitada de canvis, una paella antiquada, feble però ricament decorada per guardar les aparences. Perplexos i confosos, buscant assossec i tranquil·litat entre tanta volta, mirant de refer un rumb truncat cada vegada que algun showman groller estira fermament de l’ansa sense pensar en res més.

Nosaltres, clòtxines i faves, cigales i bajoques, no contents amb els resultats de les anteriors rondes, pensem que falta sabor i autenticitat i sobra espectacle. I que, amb perdó de Sant Joan Monleón, sobra el showman. Per això estem ací. Per pegar-li voltes.